Zoo: Ravalers i rimadors

Els ravals eren els barris que quedaven fora de les muralles. Allunyats del centre, els ravals eren espais de perill però també de llibertat, on qualsevol cosa podia ser possible. Raval (Propaganda pel fet!) és avui el nom del segon disc de Zoo. El grup de Gandia presenta un disc farcit d’homenatges, en positiu i en negatiu, que sedueix i captiva per la força de la música i del compromís. N’hem parlat amb el frontman Panxo Sánchez.

Tots els grups busquen un espai de centralitat, vosaltres us situeu voluntariament a la perifèria, o sigui al raval (de la història, del país, idiomàtic…).

Sí. En un sentit político-discursiu no renunciem a discursos hegemònics però sí que a nivell de concepte i d’explicar qui som sí que ens considerem part d’un raval. Ho som pel que fa als Països Catalans, al País Valencià i també a nivell sociopolític. Som part de la gent que volen deixar fora d’este sistema injust. Quan dic que no renunciem a un discurs hegemònic vull dir que volem que el nostre discurs i el d’altres bandes similars siga hegemònic, no pas que tinguem intenció d’aprimar el discurs i fer-lo menys contundent.

Potser els ravals són les noves petites centralitats?

Això és el que ens agradaria. La globalització ha fet que al Nepal hi hagi MacDonalds i uniformar-ho tot. Nosaltres ens situem a l’altre costat i defensem l’encant i les particularitats de cada poble, de cada persona i de cada nació. No crec que el món camine cap aquí però a nosaltres ens agrada pensar que tots som especials.

Els anys seixanta, un valencià qui cantava en valencià i volia triomfar havia de viure a Barcelona. Anys més tard, en tenia prou vivint a València. Tu vius a Gandia. Això també és una actitud política?

Per a mi, sí. Jo sóc molt patriota de les comarques centrals del País Valencià. Sóc un enamorat de les seues particularitats històriques i culturals que tenim ací. En eixe sentit aprecio un poc que les bandes amb més repercussió han estat d’esta zona. La Marina Alta, la Marina Baixa, El Comtat, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor i l’Alcoià. D’ací han sortit moltíssimes propostes. El fet de viure a Gandia és una actitud vital. D’altra banda cal dir que fa deu anys jo estudiava a València i pensava que mai més no tornaria. Ara he canviat de pensament i defense molt este raconet del país.

Parlem del disc.Heu tingut molt més temps però hi havia molta gent esperant-lo. Heu notat aquesta pressió?

Moltíssim. Ho he passat mal fent aquest disc per culpa d’això. El primer disc el vam fer jugant, sense pensar en res. Este segon disc ja sabíem que hi havia gent esperant-lo i això ens va generar molta pressió, fins al punt que l’agost de l’any passat vam deixar de fer concerts per preparar bé el disc. Ja teníem molta feina feta però d’agost a març només ens hem dedicat al disc. Ens ha passat al revés que amb el primer: ho hem pensat tot molt, han aflorat inseguretats… Per mi, Raval, és realment el primer disc que he fet amb plena consciència. Ha sigut molt dur i les últimes setmanes estava histèric. Tot això fins que vam treure el clip del single. Al cap de deu minuts ja vaig veure com reaccionaven les xarxes i em vaig treure un pes de sobre.

Et feia por decebre?

Sí, em feia molta por decebre. Els artistes sempre diuen que fan les cançons per ells sense pensar en el públic però no és veritat. Les fem per nosaltres però també pel públic!

Juguem a posar etiquetes? Barregeu molts estils i conceptes…

A mi no m’agrada posar etiquetes però podem dir que hi ha una base de rap a nivell vocal. Per a mi el rap és la ferramenta expressiva que vaig triar i jugue amb les paraules, les rimes i la mètrica. A nivell musical hi ha música electrònica, en el sentit que està feta amb ordinadors i sense bateria. Venim de la tradició de la música de ball, tant de la ruta del bacalao com de després. I cadascun dels músics del grup ve d’una tradició diferent i aporta el seu estil. Hi ha músics que vénen del reggae i dels ritmes jamaicans, hi ha els vents que tenen influència de la música popular valenciana i finalment hi ha Arnau que porta un bagatge de rock i de la música negra més moderna. Una etiqueta? Rap electrònic o rap electroorgànic. Però cada cançó té la seua personalitat.

També hi ha algun tema que va pels camins del menystingut reggaeton…

Sí. Hem fet servir un ritme reggaeton tant al primer disc com a este. És un ritme denigrat però este menyspreu està travessat per una mirada colonial que ens fa veure molt el masclisme d’ultramar i no ens fa denunciar-lo amb la mateixa vehemència a les cançons que es fan ací i que sonen cada dia a les radiofórmules. Però hi ha reggaetons que són molt interessants. Si sabera fer flamenc, també en faria.

Hi ha diverses col·laboracions al disc. Per què es van a buscar?

Al primer disc hi vam pensar de seguida. En este, hem estat tan concentrats en trobar el punt de les canço electrònica que ens demanava unes veus femenines.

En aquest disc hi ha homenatges com a “La mestra” i antihomenatges, com a “Digalo en castellano”.

Sí. “Digalo en castellano” és una paròdia d’este pensament tan arrelat que encara patim molt i que diu que les coses serioses han de ser en castellà. Si vols anar a comprar el pa, pots fer-ho en valencià; ara per fer papers oficials, per exemple, han de ser en castellà. És una realitat que patim i que volíem reflectir-la.

Entremig hi surt Fernández Díaz…

Sí, aprofitem per a parlar un poc d’eixe aparell de l’Estat que fa molts anys que va heretant càrrecs, per exemple la família Fernández Díaz. Són la continuïtat que hi ha hagut des del franquisme fins avui. No hi va haver una ruptura i això ho continuem pagant.

“El cap per avall” és un homenatge col·lectiu, a tot un poble?

Sí, és un homenatge als valencians i en especial als de les comarques centrals. A tots els pobles que van suportar uns bombardejos brutals; a Xàtiva, que la van cremar… I un homenatge als trets culturals històrics i actuals que ens constitueixen com a poble.

Les cançons estan plenes de referents. Són referents buscats en el temps que es prepara el disc o et surten dins del teu background personal?

A mi m’agrada molt fixar-me a les històries. Sóc molt curiós. La majoria de coses que hi ha al disc formen part del background que ja porto incorporat. El cas de “La mestra” és diferent. És una cançó inspirada en un llibre que ens feien llegir a l’institut. I com que ens el feien llegir per obligació, no el llegies. Copiaves el resum i miraves de passar-ho com podies. Al cap dels anys, en una conversa entre amics, va eixir eixe llibre, vaig recordar que el tenia i me’l vaig llegir. La història era molt bonica per a transformar-la en cançó. Però és un cas únic. Tant Arnau, que és l’altre autor de cançons de Zoo, com a mi, el que ens agrada és pensar una idea i desenvolupar-la nosaltres mateixos. El que tampoc fem és buscar referències i clavar-les amb calçador sinó que volem que tot fluïsca d’una manera més natural. Es pot dir que, en general, intentem donar un toc costumista a les cançons fent servir un llenguatge de carrer fet d’expressions col·loquials. Volem fugir de l’enciclopedisme. Ens agrada fugir de les grans idees abstractes i parlar de les coses concretes i  quotidianes. És un gust líric que tenim. De vegades tenim sorpreses. Per exemple, “El cap per avall” està ple de referències molt locals i si no eres d’aci, és complicat entendre moltes coses. Quan parlem de l’herència morisca, de l’anís, de les muntanyes que baixen escalonades pels fondals, quan fem servir l’expressió “vivim la vida de gaidó” que és molt d’aci… Ens sorprèn que connecti tant bé amb gent de Catalunya, per exemple.

Potser hi ha gent escoltant la cançó buscant tots els referents al Google…

L’altre dia vam tocar a Salamanca i en acabar el concert va venir un xaval de Cáceres, que ho coneixia pel Youtube i li havia molat molt. Jo l’abraçava. Hi ha molta gent que té inquietuds i això és molt gratificant. Potser encara ens sobta perquè de manera inconscient tenim un complex d’inferioritat.

Raval és un disc és més desesperançat que l’anterior?

Sí, pel que fa a les lletres, sí. Hi ha alguna cançó més alegre i colorista però en general, és un disc més dur que l’anterior. De fet, els dos senzills del disc anterior eren molt optimistes: “Estiu” era un cant a la vida i “Corbelles”, una cançó engrescadora. Durant estos dos anys hi ha hagut un canvi de mentalitat. El 2014 veníem de molts anys d’agitació que havien cristal·litzat amb coses com el 15M o amb moviments socials molt interessants. Es palpaven els canvis electorals i véiem que podíem fer fora el PP que portava ja vint anys fent i desfent. Ara ja fa dos anys que van guanyar les forces d’esquerres i ha sigut un colp de realitat molt dur. Molta gent havia delegat molta feina en favor d’un canvi institucional i ens hem adonat que és quasi impossible fer grans canvis estructurals encara que es guanyin unes eleccions. I ho dic jo, que no sento que n’hagi guanyat cap. Tot això ha quedat plasmat al disc d’una manera inconscient. En aquest disc m’ha costat més fer una cançó optimista. Ara ho veig tot un poc més negre.

D’aquí dos anys hi tornen a haver eleccions…

El pitjor seria que guanyés el PP. I és molt possible que passe. I si no torna el PP, seguirem estant a la banda dels perdedors, però segurament no serem tan perdedors. Actualment, Compromís i Podem estan governant amb el PSOE que, com diu Manolo Monereo, és el partit orgànic del règim, més inclús que el PP. Les forces que tenen un poc d’esperit transformador, si és que existeixen, estan en claríssima minoria.

Com veieu el que passa a Catalunya?

Amb molta enveja. Creiem que és un projecte il·lusionant per diversos motius. Una de les vies per acabar amb el règim del 78 és la via nacional. D’altra banda, si Catalunya se’n surt, el País Valencià pot ser un dels grans afectats, encara que és molt difícil estar més afectat perquè la nostra és una situació ridícula. El País Valencià és molt complicat. Costa molt d’entendre que la burgesia valenciana no només siga incapaç de defendre els seus propis interessos sinó que defén els interessos que la perjudiquen. És surrealista. Cal fer molta pedagogia i saber que lluitem contra un enemic molt gran i molt poderós.

Crec que us molesta que es digui que contra el PP es vivia millor.

Hem acabat amb el PP però encara vivim en el PPisme. El PP i el PSOE controlen tots els aparells de l’Estat. Continuen manant a tots els nivells, per exemple al poder judicial. No m’agrada dir aquesta frase perquè és molt perdedora. No vivíem millor, és obvi.

Darrerament el poder judicial ha posat el punt de mira contra diversos rapers. Us condiciona això a l’hora de fer lletres?

En general, no. Nosaltres no som un grup explícit en les lletres. Hi ha companys nostres que han hagut d’anar a declarar o han patit processos de judicialització. Estic pensant, per exemple, en Los Chikos del Maiz. Estilísticament no ens agrada ser tan obvis. Busquem la metàfora, el sarcasme, la ironia… Aixi i tot, sí que hem volgut assessorar-nos en algunes coses. Al primer disc vam samplejar unes declaracions públiques de l’exalcalde de Gandia parlant d’un cas de suposada corrupció pel qual se l’acusava. En este segon disc vam pensar en posar unes declaracions de la ministra Fátima Báñez parlant de la Virgen del Rocío. Tal com estan les coses i sabent la repercussió que ja té el grup vam voler saber fins a quin punt era lícit que férem servir estes declaracions. Mai hem renunciat a dir res del que hem volgut dir però tampoc mai no hem insultat ningú. Enlloc d’això preferim jugar i dir ‘Mande Fernández! Pasen los Díaz’. Però mai no ens hem posat fre.

Orxata, Aspencat, Atupa… El País Valencià és terra de rap?

Crec que s’ha estés molt l’ús de la tècnica del rap per fer música. Dic això perquè cap dels grups que has dit, ni nosaltres, fem rap tal qual. No fem rap ortodox però fem servir les ferramentes del rap. A mi no m’agrada participar de les generalitzacions. Abans es deia que tots els grups del País Valencià eren com Obrint Pas i això era fals. Ara hi ha una escena interessant. Aspencat, Auxili, Smoking Souls i nosaltres som quatre grups que fem música molt diferent. I hi ha El Diluvi, Gener, Sénior, Arthur Caravan… La realitat musical del País Valencià és prou rica i complexa. Hi ha grups molt frescos i originals. La primera volta que vaig sentir Atupa em van cridar l’atenció per la frescor i perquè són molt descarats. Això que ha passat amb la música al País Valencià és una explosió de creativitat molt bonica i molt poc acadèmica. La majoria som músics de carrer sense cap formació acadèmica. Per això el rap ens agrada tant perquè és una música molt senzilla de fer. Només has de tenir un paper i jugar amb les rimes. No has de saber cantar.

(publicat a Enderrock 263. Juliol 2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Spam Protection by WP-SpamFree