Pep Espadalé: «El 60% de taps de cava i de xampany es fan a Catalunya»

Pep Espadalé és el responsable del Museu del Suro de Palafrugell, un espai dedicat a conservar, interpretar i posar en valor tot allò relacionat amb el suro. A la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu va impartir el curs El suro un exemple d’aprofitament forestal sostenible altament competitiu.

Per què és important el suro?
El suro és un producte que neix al bosc, es transforma, es comercialitza i va fer de Catalunya un dels centres mundials del seu comerç. És important històricament i és important encara ara perquè un seixanta per cent de taps de cava i de xampany es fan a Catalunya. El suro és un exemple d’uns boscos que s’aprofiten des d’antic i que porten aquest territori que és l’Empordà, la Selva marítima i una mica del Gironès i del Maresme cap al capitalisme amb un model propi.

Fa un temps que arriben taps sintètics i alguns cellers s’han deixat seduir…
Hi ha dos sistemes alternatius al suro: el tap sintètic i el de rosca. El suro té molts avantatges respecte al sintètic perquè és un producte natural que no ve dels hidrocarburs, ajuda a mantenir els boscos, deixa respirar el vi…

Els defensors del tap sintètic diuen que el suro pot espatllar el vi…
És un mite. Diuen que els vins es tornen bouchonné, és a dir, que agafen el gust del tap. Tot depèn del control dels processos. Si les coses no es fan bé, una cola també pot ser bouchonné però amb gust de plàstic… 

Actualment, al món del suro hi ha molta vida més enllà del tap…
Abans es feien ormejos de pesca, volantins i taps, bàsicament. Ara es fa de tot. Aglomerats per a tota mena de coses, paper de suro que al principi era per a cigarretes i després ha evolucionat i se n’han fet fins i tot llibres, roba, joies… Estem immersos en l’ecodisseny i es fa absolutament de tot. Pensa que durant la Segona Guerra Mundial es van arribar a fer pneumàtics.

Podem posar una alzina surera en un jardí?
Sí, però necessita unes condicions naturals específiques. No hi ha suro al Montgrí i en canvi sí que n’hi ha més al nord, a l’Albera, i més al sud, a les Gavarres. Això és perquè el suro vol un terreny sense calç i el Montgrí és calcari. I vol poca alçada i un mes sec l’any. No hi ha alzines sureres a més de mil metres. Als Països Catalans, on més al sud se’n troben és a la serra d’Espadà. 

Què penseu quan sentiu que a algú li diuen  cap de suro?
(Riu.) Té la seva explicació. El suro està constituït per cèl·lules pràcticament buides per dins. El noranta per cent són gasos d’una composició semblant a l’aire. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *