El món ens mira (Rosalía 2a part)

Rosalía ha presentat una cançó en català i de seguida ha sortit un eixam de defensors del bilingüisme per fer costat a la noia davant d’uns suposats atacs d’un imaginari monolingüisme excloent. Atacs que, d’altra banda, costen força de trobar. Bona part de la defensa de la cançó en català de Rosalía s’ha articulat al voltant de dues asseveracions formulades com axiomes de veritat inqüestionable però que en realitat no passen de tòpics de pa sucat amb oli.

La primera diu una cosa semblant a “Rosalía ha internacionalitzat el català com ningú no ho havia fet mai”. Malgrat els intents de saber sota quins paràmetres es fa tal afirmació, ningú no m’ha sabut dir en quines dades se sustenta. Rosalía ha internacionalitzat més el català que Serrat cantant cançons en català a Sud-Amèrica al llarg de 50 anys? Més que el “Se’n va anar”, que els anys 60 va ser versionada per una gran quantitat d’artistes europeus? Em sembla que de moment, encara no. La segona, similar, ve a dir que “fa més feina en favor del català una cançó de Rosalía que mil campanyes de la Generalitat”. Sincerament, encara no conec ningú que hagi decidit aprendre català gràcies a la cançó de Rosalía.

No és la meva intenció menystenir la importància de “Milionària” ni el fet que, certament, s’hagi convertit en un fenomen global. És una bona notícia acreditada pels milions de reproduccions a internet. Però tampoc no ens tornem bojos i relativitzem-ho tot una mica. Hi ha una tendència, crec que d’idiosincràsia molt espanyola, que tendeix a pensar que el món ens mira constantment. Quan Camilo José Cela va ser distingit amb el premi Nobel de Literatura (1989), semblava que tots els habitants del planeta havien de saber qui era Cela, encara que la majoria de gent ignorava qui l’havia guanyat el guardó l’any anterior. L’expo de Sevilla era una oportunitat de posar la ciutat andalusa ‘al mapa’, encara que aquest mapa no reflectís les ciutats on es va fer abans i després l’Exposició Universal. Per no parlar d’uns Jocs del Mediterrani que molts no sabien ni que existien i que havien de projectar la imatge de Tarragona per tot el món. Cosmopolitisme de saló.

Fa pocs dies, periodistes espanyols s’escandalitzaven perquè Noel Gallagher no sabia qui era Rosalía. Hem de convenir que Rosalía ja és un fenomen global, sí, però ens agradi o no, també hem d’admetre que no és l’únic. Ara mateix hi ha desenes i desenes de Rosalías que viuen un moment dolç i tenen una projecció internacional molt important. I als seus pobles es pensen que són les número u.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *