Catalans a València; valencians a Catalunya

El 23 d’abril vaig ser a la Plaça de Bous de València en un gran concert en defensa de la identitat valenciana. Feia 16 anys que no hi havia cap concert similar en aquell espai i l’ocasió va reunir dalt de l’escenari Lluís Llach, Al Tall, músics d’Obrint Pas i una generosa representació de la música en valencià d’ara i de sempre. La festa-concert d’enguany seguia els mateixos paràmetres que els ‘Tirant de rock’ que s’havien celebrat a la mateixa Plaça de Bous fins l’any 2000. Però una cosa havia canviat de manera evident: deixant de banda Lluís Llach, Cris Juanico i Carles Belda, la resta de grups i cantants eren del País Valencià. Això no havia passat mai. El pes musical dels concerts sempre havia recaigut en bandes catalanes des que el 1992 es fes el primer Tirant de Rock amb Sau, Sangtraït i Els Pets a més de dos grups ‘locals’ amb més ganes que repercussió musical: 4000 som prou i Kartutx.

Xavi Sarrià a la plaça de Bous de valència el 23 d’abril de 2016.
Foto: Nil Vilarnau

Omplir la Plaça de Bous de València amb una programació eminentment de músics valencians és ‘motiu d’orgull i satisfacció’, com diria aquell, i ens n’hem de felicitar. Tot i que la nostàlgia hi va ser present –com hem de catalogar el ‘retorn exprés’ d’Al Tall o del trio Xavi Sarrià, Miquel Gironès i Miquel Ramos d’Obrint Pas?– la nit també va evidenciar que a València hi ha una escena rica, polièdrica i plural. Una escena que, per sort, ja no genera unanimitats. És a dir, quan només hi ha dos grups i se’ls contracta a tots dos, ningú no es pot queixar. Si tenim centenars de grups, per molt que se’n contractin una vintena, els ignorats són multitud. Ho va explicitar Miquel Àngel Landete (de Senior i el Cor Brutal) al seu facebook: “On estaven Mai Mai, Tardor, Mi Sostingut, Gener, ESIR, Mox Nox, Geografies, Ona Nua, Inèrcia, Júlia, Deliri, Novembre Elèctric, We Are Not Brothers, Mox i tants altres? On està la nova sang que ha de seguir la lluita?”.

De Barcelona estant, les preguntes eren unes altres: ‘com és que no hi havia cap grup català?’, ‘ens creiem o no ens creiem els Països Catalans?’. La Barcelona que es proclama cosmopolita davant dels fets culturals que arriben des dels racons més diversos del món és miop als grups que canten en català a València, Palma o Perpinyà. Acostumats durant molts anys al paper de líders culturals, encara no ha entès que la truita s’ha capgirat i que avui a València hi ha un bon grapat de grups que no tenen res a envejar a les bandes catalanes. El problema no és que Inèrcia, Júlia, Gener o Arthur Caravan no fossin a València el dia 23, el problema és que la seva presència al nord de la Sénia és merament testimonial: ni sonen amb assiduïtat a les ràdios catalanes, ni se’ls programa amb regularitat. Sí que hi ha grups valencians amb molta presència a Catalunya, naturalment, però no en la quantitat ni en la proporció que seria desitjable només atenent a raons musicals. No es tracta d’establir quotes de catalans ni quotes de valencians, sinó de configurar entre tots una sola escena –un sol mercat– que sigui molt més potent que la suma de València i Barcelona. Si seguim per aquest camí correm el risc de crear dues escenes paral·leles i impermeables que al final no tindran res a dir-se.

Comparteix l'article

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Spam Protection by WP-SpamFree