Antoni Verdeny: «Per als espanyols, atrevir-te a discutir la llei és rebel·lió»

Antoni Verdeny és professor de dret penal. El vam trobar a Prada on participava en un dels cursos de l’àrea de música de la Universitat Catalana d’Estiu: La música, els músics i la llei. Repressió i internacionalització de la música catalana. Amb els cassos de Pablo Hassel o Valtònyc com a teló de fons.

Quan parlem de músics i repressió ens podem remuntar molt enrere…!
Tant com vulguem. Jo crec que el primer cas històric documentat és el poeta Ovidi, que va haver de marxar de roma perquè sinó Octavi August l’hauria fet matar. Va morir exiliat vora el mar Negre amb una comunitat de grecs que tenien una història curiosa perquè Ovidi deia que parlaven un grec que ja no es parlava a Grècia i pretenien ser més grecs que els grecs… També ens podem remuntar, per exemple, a l’època dels trobadors. Molts d’ells van haver d’exiliar-se perquè ja hi havia una forta repressió a la llibertat d’expressió. Però al curs ens vam centrar a partir del segle XVIII. El desplegament de l’estat modern a partir de la revolució francesa, tot i la seva divisa de ‘llibertat, igualtat i fraternitat’, moltes vegades va vinculat a moviments repressius. Si t’expresses dintre de la seva correcció política, perfecte, però en el moment en què vols exercir la llibertat d’expressió, l’estat modern fa evidents les fronteres de la llibertat.

En el cas espanyol, això és molt evident.
Sí, la revolució liberal va ser una revolució fallida, només cal veure com regulava els delictes d’opinió als codis penals de 1822 i 1855. Eren perseguits i reprimits amb una duresa molt superior als delictes comuns. Algú que entrava armat a una casa a robar tenia una pena molt inferior a algú que publiqués un libel o cantés determinades coses. Sense anar més lluny hem de recordar que Anselm Clavé va ser a la presó. Hi ha una llista molt llarga de músics i poetes que han estat reprimits per haver fer ús de la llibertat d’expressió, de vegades simplement pel fet de cantar en català. L’Estat considera que determinades actituds són contràries als seus interessos i utilitza tots els mecanismes repressors. Quan la poses en contrast amb les societats europees contemporànies de cada època, l’espanyola crida l’atenció per l’autoritarisme. Per exemple, durant la restauració borbònica, que va de 1876 a la dictadura de Primo de Rivera el 1921, les garanties constitucionals estan suspeses la major part del temps. Això dóna màniga ampla per poder reprimir a cor què vols en un règim presumptament constitucional. Tenim el cas de la Llei de jurisdiccions de 1905 derivada dels fets del Cu-cut!, podríem parlar del tancament del Camp del Barça per haver xiulat l’himne espanyol…

Actualment hi ha la percepció que en lloc d’avançar anem endarrere.
Totalment. Quan vaig estudiar Dret Penal l’any 2001 es partia d’un estat de dret, d’unes garanties constitucionals i d’uns drets fonamentals que en els últims mesos han estat sistemàticament violades. Les garanties han desaparegut fins i tot al Tribunal Suprem. Com a jurista i penalista, això em causa dolor.

Això passa en un moment en què hi ha retrocés de llibertats a molts llocs del món. El que patim a Catalunya té alguna cosa a veure amb aquest context o és més específic?
Jo normalment fujo de les mirades globalistes. És innegable que d’ençà dels atemptats a les Torres Bessones de 2001 hi ha un replegament de la llibertat a nivell mundial. Aquella dicotomia entre llibertat i seguretat ha fet que es vagin retallant llibertats. Això és innegable. Els autoritarismes s’han reforçat. A més, la crisi econòmica fa que la gent es torni més conservadora, com ja vam veure que passava els anys 30. Però el cas espanyol té unes certes especificitats derivades d’un procés de construcció d’estat liberal-constitucional fallit. Cada país té els seus traumes i el de l’Estat espanyol és la unitat territorial que es resumeix en l’expressió castissa d’antes roja que rota. La premsa de Madrid admet que és més important la unitat d’Espanya que la veritat periodística. Aquest és un sentiment molt perillós perquè quan aquest sentiment entra en l’òrbita jurídica, la justícia desapareix.

Com pot ser que hi hagi hagut tan poca resistència des del món jurídic?
Conec jutges que estan profundament avergonyits perquè la institució jurídica ha quedat en un descrèdit absolut. Però si això ha pogut passar, si la fiscalia avui per avui és un cau de hooligans radicals, en part és perquè no es va fer una Transició dintre del sistema judicials. Si la Transició política en l’àmbit del legislatiu i de l’executiu en molts aspectes ja es posa en dubte perquè no es va fer tot el que calia, és indubtable que en l’àmbit judicial no es va fer res. Amb l’excusa de l’existència d’ETA, l’antic Tribunal de Orden Público (TOP), que era un tribunal d’excepció per reprimir delictes polítics, es va convertir en l’Audiencia Nacional. És una institució que no existeix en altres sistemes judicials europeus. Jo vaig estar vivint a Madrid i vaig observar que els catalans donem molt valor a la llei, a la raó que hi ha rere la llei. En canvi, ells en tenen un concepte radicalment diferent: la llei no és raó sinó que és poder. Nosaltres discutim per veure qui té raó i argumentem; per als espanyols, atrevir-te a discutir la llei és rebel·lió. El Madrid jurídic està reaccionant amb molta virulència davant d’un procés democràtic i hi ha una involució en totes les llibertats. Totes les llibertats estan compromeses perquè hi ha hagut algú que s’ha atrevit a qüestionar el poder.

Això té solució?
La solució passa per la radicalitat democràtica. A la força s’hi ha d’oposar força, que no necessàriament ha de ser violenta. Jo sóc un gran defensor de les tesis pacifistes. Si alguna cosa hem d’aprendre del primer d’octubre és que els catalans vam exercir l’autodeterminació amb una força radicalment democràtica. Hem de ser conscients que l’Estat espanyol no té recursos per imposar una via violenta. El límit del que poden fer és el que van fer el primer d’octubre. Ara ja han passat prou mesos per saber que hi va haver una trucada d’Alemanya i que per això a les dues del migdia es va acabar la violència. ‘Radicalitat democràtica’ vol dir desobediència pacífica i si cal, tornar a posar-hi els nostres cossos: la nostra cara, la nostra pell i la nostra sang. És l’única arma que tenim. Nosaltres no exercirem la violència sinó que en serem víctimes i això portarà indefectiblement a la derrota dels nostres adversaris. No tenen recursos humans per exercir el nivell de violència que necessitarien i en cas que aconseguissin mobilitzar prou gent, no tenen el beneplàcit internacional per fer-ho. Aquesta és la seva debilitat. La nostra debilitat és la desunió i la por. I quan parlo de por no em refereixo tant a la por de rebre algun cop o que vinguin de matinada a detenir-te, parlo de la por d’aquells que estan acostumats a cobrar una nòmina de l’administració a final de mes, dels que tenen un bon sou de 100 i escaig mil euros l’any… i que no tenen clar que s’hagi posar en risc tot això per l’autodeterminació dels catalans. I pensen que qui dia passa, any empeny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Spam Protection by WP-SpamFree