A propòsit dels Ovidi…

Un any més, València ha viscut la gran nit dels premis Ovidi i un any més hem pogut constatar l’excel·lent estat de salut de la música feta en català al sud de la Sènia. Com que altres anys ja que lloat la qualitat i la varietat de propostes musicals que s’han presentat als premis no cal que escrigui un altre article repetit. Serveixi doncs el que ja vaig dir aquí i aquí. La llista de premiats la trobareu aquí.
L’any passat va ser el primer any que TV3 i Canal 9 en va fer la cobertura. No era una anècdota. Una televisió, a més d’informar i entretenir, serveix per a forjar un imaginari col·lectiu i la presència de les dues televisions servia per fer posar de manifest que part d’aquest imaginari és compartit.
Aquest any, seguint la divertida presentació que va fer l’actor Eugeni Alemany, vaig tornar a tenir una sensació estranya. D’una banda, és evident que l’imaginari de catalans i valencians és compartit en gran mesura, fins i tot pel que fa a la idiosincràcia. Les diferències entre els uns i els altres són tan grans o tan petites com les que poden tenir un català del Pallars amb un de la Costa Brava o un de les Terres de l’Ebre. El problema ens el trobem en les referències explícites. A mi, que vaig unes quantes vegades cada any a València i que miro d’estar informat del que hi passa, se m’escapaven tot de referències puntuals a personatges o fets de l’actualitat. Ens estem construint un imaginari diferent, amb alguns punts en comú però diferent en moltes de les seves parts.
Evidentment, la responsabilitat més gran d’aquest fet recau en els catalans (en els de Catalunya). De Barcelona estant, ens pensem que som el centre del món i que l’única catalanitat és la que es viu al nostre voltant més immediat. Si ja queda lluny el que passa a Lleida o a les Terres de l’Ebre… ¿on queda el que passa a Perpinyà, Maó o València? Què ens explica TV3 del que passa al País Valencià més enllà de casos de corrupció i un parell de pinzellades folklòriques quan arriben les falles? Però aquesta desconeixença no és d’anada i tornada ja que els valencians i els baleàrics nacionalment conscients estan molt més al cas de tot el que passa a Catalunya. Com a mínim de moment.
Un dels premis Ovidi que es concedeix cada any és el de suport a la música en valencià. És un premi directe, que dóna l’organització i que s’anuncia amb antelació. Aquest any es van donar a quatre diaris digitals: Musicaenvalencia, indiecat, sonsdexaloc i tresdeu. El fet que tots quatre siguin del País Valencià i que, en canvi, no s’hagin premiat iniciatives fetes des de Catalunya com Viasona o la mateixa Enderrock no sé fins a quin punt pot ser indicatiu que estem creant realitats paral·leles en compartiments estancs. Només el temps (i el vent, si fem cas de Bob Dylan) en tindrà la resposta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Spam Protection by WP-SpamFree